EL BUTI - BUTI BULLARENGUI.

Si els hi digués ¿qui era l’Àngel Bonet Martínez? segurament que quasi cap tarragoní sabria que
era el “Buti-Buti Bullarengui”, personatge super-popular de la post-guerra que, passejant la seva
afecció a la beguda per places i carrers d’aquella ciutat de 35.000 habitants, esglaiava a xiquets i
xiquetes, essent la “conya” divertida per uns i l’enfadós impertinent per altres. Els grupets de
canalla quan el veien, quasi sempre acompanyat d’una “paperina” gegant, anava al seu darrera
cantant allò tan popular pels anys 40 de “Buti-Buti Bullarengui!”.

Discursos sense cap sentit a les parets, insults a tots els que passaven i corredisses rera els nens i nenes eren freqüents per totes les rutes que el “Bullarengui” feia cada dia de dalt a baix de la Tarragona on hi havia poques diversions pels petits i qualsevol cosa era bona per passar l’estona. Generalment el camí habitual era de la Plaça de la Font on arribava ja carregat del casc antic, Boca Calle, Carrer Hospital (Comte de Rius), pel Carrer August cap el de Sant Francesc fins a la Rambla o feia “parada i fonda” per acabar si podia al mercat de la Plaça Corsini per si li donaven o arreplegava alguna cosa. Tenia mal vi i les comptades vegades que va enganxar un xiquet li picava si la borratxera i la gent li deixaven fer. Totes les animalades que es podeu imaginar les realitzava el “Buti-Buti” i sempre davant de tothom, doncs no tenia por ni a la Guàrdia Urbana als que els hi deia “Guribanos” ni a cap autoritat. Vivia en un pis de la Part Alta, però molts dies no dormia a casa, per que amb el vi que portava no la trobava i el veies “clapant” en qualsevol racó de la ciutat.

Corria el rumor de que quan estava seré, era un bon cuiner, però és que el confonien amb el seu germà que si ho era i treballava a “Ca l’Ambrós” a la Plaça de la Font on ell hi anava alguna vegada a fer “recados” o com a màxim, a rentar plats. l’Ambrós en certa ocasió em va dir que pocs dies el va veure normal, doncs contínuament aixecava el colze, però com que l’hostaler era una bona persona, sempre li donava quelcom de menjar.

El seu germà que a part de cuiner va ésser Guàrdia Urbano va morir al manicomi Pere Mata de Reus, pot ser per que en venia de mena o pot ser, !pobre home¡, pels disgustos del seu germà. Els darrers anys va anar a viure a Barcelona i era freqüent trobar-lo a l’estació de Sants o a la de França dient: ¡Bon dia Tarragoní¡ i si li donaves la ma, et deia que el bon dia valia un duro.

Recordo un dia, que una petita colla de nens érem jugant a futbol-botons en un pedrís d’aquells de pedra de la Rambla Nova i engrescats de si era gol o no ho era, si havia dit “para portes” o no, el “Buti-Buti” va enganxar a un company per l’esquena del jersei i li digué: a veure, digues ara qui soc jo?. El xiquet va tenir la serenitat i la sort de recordar el seu nom de pila i va contestar !el senyor Àngel¡ i el Buti-buti li digué ¡Àngel! no més, el senyor serà el burinot del teu pare¡

Fa uns anys, Josep Maria Tarrasa m’explicava que un dia l’hi va anar a demanar un ajut i el bo de Tarrasa li digué: be, prenc nota, a veure que podem treure ¿com te dius?...Àngel i que més?. Contestant : ¡si fots Bullarengui, et fotu foc a la ràdio¡”

El meu avi Pasqual Aguadé que tenia una xocolateria a la Rambla Nova, junt a Casa Cuadras, li donava de tant en tant una pasta que s’anomenava “bac” i que valia dos rals (50 céntims). Un dia que passava per la vorera de la botiga, l’avi em dona dos “bacs” dient: té, els hi dones al “Buti-buti”, així un altre dia no et farà corre. Jo em vaig acostar, la veritat amb una mica de por dient-li : tingui Sr. Bullarengui el meu avi els hi dona!, contestant el personatge: tens sort paio, per que m’han portes dos, sino et fotia un piparot que quedaves clavat dintre l’aparador del Sr. Baldomero (Cuadras)

Quan va tornar a Tarragona a la dècada dels setanta, un dia l’Ambròs Font assistia a l’enterrament d’un familiar, l’enterramorts li va dir: ¿saps a qui vaig donar cristiana sepultura ahir? ...doncs, al “Buti-Buti Bullarengui”. Ja ho veieu, un personatge que tan va cridar l’atenció per places i carrers de la ciutat, fent riure a mitja ciutat i enfadant a l’altra meitat, una Tarragona on quasi ens coneixíem tots i que va morir sense que ningú o quasi ningú sabés que desapareixia.

Amb pau reposi el “Buti-Buti” per que ell també va deixar descansar a molta gent.